Però el delicte segueix existint.
Per això crec que a tot polític amb passat tèrbol al menys se l'hauria d'impedir exercir qualsevol càrrec públic ja que és obvi que no és de fiar.
19/1/11
Confirmat: En Fabra se'n sortirà. I sense dimitir.
En Fabra seguirà vivint de la rifeta tot i que té reconeguts i comprovats cinc delictes fiscals. Però com ell mateix diu, si han prescrit ja no hi ha delicte.
8/1/11
Fabra, amb la cara pagues!
En Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, té el morro de tornar-se a presentar per president estant imputat en un delicte de corrupció amb l'excusa de que el delicte ha prescrit. El molt corrupte ni tant sols es molesta en negar la seva culpabilitat. 
De fet aquest és un més dels fets als que ens tenen acostumats els nostres polítics.
Però hi ha molt més sobre aquest personatge: llegiu sinó l'article que adjunto fent clic al títol.
12/5/08
L'Andreu. "El temps no passa per als bons amics"
Andrés Hinarejos era un jove mecànic apassionat per la velocitat i l'exercici físic quan un estúpid accident a la platja el va deixar tetraplègic. En un segon, tot el futur que imaginava se n'havia anat en orris: la feina, els amics, la xicota, les expectatives i la il·lusió per seguir vivint...
Aixi comença el programa "Explica'ns la teva vida" de TV3 que li van dedicar.
Jo ja el vaig conèixer en la cadira de rodes, fa uns 15 o 20 anys.
Es va casar amb l'Edith, la dona que li ha omplert la vida i li ha donat un fill. I que després de molts anys de convivència són l'un per l'altre com el primer dia.
Us poso diferents comentaris que fan l'Andreu i l'Edith en aquell programa. Són comentaris
senzills trets de les seves pròpies experiències.
"He decidido no volver a casa de mis padres cuando me den de alta. Cada dia es más fuerte en mis pensamientos la idea de que a mi familia no se le puede hacer responsable de mis necesidades."
Va decidir que sortiria de l'hospital quan es veiés prou capaç de plantejar-se la vida independentment.
"Fue un llegar a vivir juntos de lo más normal, como todo el mundo. Yo, el día que piense que tengo dependencia de Edith, creo que no viviria con ella."
L'Edith és una de les proves d'amor més fermes a una persona. Per a descriure-ho no calen més paraules.
"Cabalgando en mi silla, sobre la montura perdurable del tiempo, soy uno más en mi barrio. Mi voluntad es tan escuchada como la que más."
L'Andreu és un veí més, un ciutadà que es mou, parla i té necessitats i desitjos com qualsevol altre. Ni més ni menys. Surt a passejar. Surt a fer encàrrecs. Viu al barri.
Diu l'Edith:
"Vam viure junts. Van passar vint i dos anys i fa molt poc que ens hem casat per una qüestió burocràtica. Seguim pensant que realment no calia. Seguim sent els mateixos que abans."
"Probablement hi haurà qui pensa que estic fent d'imfermera. Evidentment és el seu problema si ho vol pensar. Crec que la nostra relació funciona bé. Sóc la parella i faig aquelles coses que fa la parella."
Ens hem tornat a trobar aquest diumenge passat després de molts anys de no veure'ns. Els poso en la meva llista de retrobats feliçment, igual que sempre. La frase que encapçala aquesta entrada és de l'Andreu. És la dedicatoria que ha escrit al llibre que ens ha dedicat. El llibre es diu "Un Segundo Después" i l'autor no pot ser altre que ell mateix. Més endavant us en faré una ressenya.
Però el que m'ha portat a escriure aquesta entrada és, principalment, que aquest mecànic de cotxes, ara convertit en mecànic de la seva pròpia vida, en poca estona d'estar parlant amb ell em va deixar anar dues o tres frases d'aquelles que et deixen meravellat. No per la seva grandiloqüència sinó, precisament, per la seva senzillesa i, en canvi, per la seva força.
Aixi comença el programa "Explica'ns la teva vida" de TV3 que li van dedicar.
Jo ja el vaig conèixer en la cadira de rodes, fa uns 15 o 20 anys.
Es va casar amb l'Edith, la dona que li ha omplert la vida i li ha donat un fill. I que després de molts anys de convivència són l'un per l'altre com el primer dia.
Us poso diferents comentaris que fan l'Andreu i l'Edith en aquell programa. Són comentaris
senzills trets de les seves pròpies experiències.
"He decidido no volver a casa de mis padres cuando me den de alta. Cada dia es más fuerte en mis pensamientos la idea de que a mi familia no se le puede hacer responsable de mis necesidades."
Va decidir que sortiria de l'hospital quan es veiés prou capaç de plantejar-se la vida independentment.
"Fue un llegar a vivir juntos de lo más normal, como todo el mundo. Yo, el día que piense que tengo dependencia de Edith, creo que no viviria con ella."L'Edith és una de les proves d'amor més fermes a una persona. Per a descriure-ho no calen més paraules.
"Cabalgando en mi silla, sobre la montura perdurable del tiempo, soy uno más en mi barrio. Mi voluntad es tan escuchada como la que más."L'Andreu és un veí més, un ciutadà que es mou, parla i té necessitats i desitjos com qualsevol altre. Ni més ni menys. Surt a passejar. Surt a fer encàrrecs. Viu al barri.
Diu l'Edith:
"Vam viure junts. Van passar vint i dos anys i fa molt poc que ens hem casat per una qüestió burocràtica. Seguim pensant que realment no calia. Seguim sent els mateixos que abans."
"Probablement hi haurà qui pensa que estic fent d'imfermera. Evidentment és el seu problema si ho vol pensar. Crec que la nostra relació funciona bé. Sóc la parella i faig aquelles coses que fa la parella."
Ens hem tornat a trobar aquest diumenge passat després de molts anys de no veure'ns. Els poso en la meva llista de retrobats feliçment, igual que sempre. La frase que encapçala aquesta entrada és de l'Andreu. És la dedicatoria que ha escrit al llibre que ens ha dedicat. El llibre es diu "Un Segundo Después" i l'autor no pot ser altre que ell mateix. Més endavant us en faré una ressenya.
Però el que m'ha portat a escriure aquesta entrada és, principalment, que aquest mecànic de cotxes, ara convertit en mecànic de la seva pròpia vida, en poca estona d'estar parlant amb ell em va deixar anar dues o tres frases d'aquelles que et deixen meravellat. No per la seva grandiloqüència sinó, precisament, per la seva senzillesa i, en canvi, per la seva força.
"El sabor a ilusión es algo tan poderoso que quien logra saborearlo hace posible el caminar por la imaginación caricaturesca de los cuentos."
"El cantar de la ignorancia abre cada día mil puertas. Despierta, conecta tus sensaciones y grita ignorando así el canto de las sirenas invisibles."
"La montaña más sólida e impenetrable sucumbe ante la perseverancia implacable de los diminutos barrenos colocados con sapiencia."
"Desdobla el pasado y ensilla el futuro. Con el presente, simplemente aliméntate."
"Mi mente rompe la barrera de mi espíritu. Mientras, mi cuerpo fatigado yace en el recodo de la vida."
"Cuando la libertad se pierde, con más intensidad se ama."
17/4/08
De polítics i política.
L'home és per natura un animal polític. Així ho va dir Aristòtil. Fins i tot quan algú diu que és apolític està fent política. Tots fem política en la majoria dels nostres actes quotidians. Uns indirectament i altres, els que ja nomenem de forma directa i genéricament polítics, la tenen per ofici. I d'aquests vull parlar avui.
Abans de tot, però, m'agradaria parlar de "l'eròtica del poder", d'aquest sentiment íntim de satisfacció sensual, gairebé un orgasme, que sent qui ostenta el poder sobre coses i, sobre tot, sobre persones. D'aquesta eròtica del poder me'n parlava un alt directiu d'un banc sense tallar-se ni un pèl. Me'n parlava tot dient-me entre línies que estava gairebé per sobre del bé i del mal. I aquesta eròtica del poder és la que fa que qui es dedica a la política s'hi enganxi malaltissament en la majoria de les vegades. I crec que em quedo curt.
Dit això, comencem a parlar de polítics i de política. Dels nostres polítics i de la nostra política.
Les banderes sota les que treballen els nostres polítics son molt diverses: El nacionalisme, l'independentisme, l'ecologia, Espanya, Catalunya, el federalisme, la dreta, l'esquerra, el blau, el vermell, etc. etc. etc... I sota aquestes banderes aglutinen a la població de votants que són, al final, qui els atorga el poderrrrrrrrrrrrrr.
I un cop els polítics tenen el poder fan la política. La que van dir que farien ? No sempre. La que toca fer? Gairebé sempre. No us pregunteu que fa que quan un polític és a l'oposició promet blanc i quan és al poder fa negre o gris? Jo si. I només hi trobo una resposta: El sistema els obliga a anar tots cap a una mateixa direcció. Els marca un camí que no poden abandonar sota penes de desqualificació mundial per incompetents i provocadors. Com a màxim el que permet aquest sistema és decidir de quina manera poden fer aquest camí: amb calçat o descalços, amb Xiruques o amb Sebagos, per la dreta o per l'esquerra, corrent o passejant.
Quin és el resultat?
Otan No? Otan Si!
Estatut Si? Estatut No!
Ave pel litoral? Ave pel mig de Barcelona!
Trasvassament No? Xapussa Si!
Inversions en infraestructures? Apagades, retards, llençament de milers de litres d'aigua potable...!
I així sense parar ens trobem que, malgrat que vàrem votar el Pepet perquè ens va dir que faria blanc, quan el Pepet té el poder ens convenç (o ens deixem convèncer) de que el que ens convé realment és fer groc, verd o vermell perquè aleshores troba que és millor, que és el que s'ha de fer, que és el que toca. No diu que ara fa el que deia que no s'ha via de fer abans de ser elegit. Diu que això és el que s'ha de fer.
Només una vegada en tots els trenta i tants anys de democràcia en aquest pais he vist a un governant assumir el poder i immediatament complir una de les promeses electorals que va fer: Quan el Zapatero va ser president el primer que va fer va ser fer tornar totes les tropes d'Iraq. Amb dos collons. Fent-se menysprear pels americans i els anglesos i fent-se ignorar per la Comunitat Europea.
Però és l'excepció i cada cop més penso que va ser per donar el cop d'efecte. Ho va aconseguir. I pensant-se que sempre anirà així ha començat a prometre pastanagues efímeres, com els 400€ que han de treure als ciutadans de la crisi.
NO EM CREC A CAP POLÍTIC, però els seguiré votant. Això em dona el dret a menysprear-los quan em deceben. És l'únic consol que em queda. Però a veure quin dia puc aplaudir-ne un, home!
Abans de tot, però, m'agradaria parlar de "l'eròtica del poder", d'aquest sentiment íntim de satisfacció sensual, gairebé un orgasme, que sent qui ostenta el poder sobre coses i, sobre tot, sobre persones. D'aquesta eròtica del poder me'n parlava un alt directiu d'un banc sense tallar-se ni un pèl. Me'n parlava tot dient-me entre línies que estava gairebé per sobre del bé i del mal. I aquesta eròtica del poder és la que fa que qui es dedica a la política s'hi enganxi malaltissament en la majoria de les vegades. I crec que em quedo curt.
Dit això, comencem a parlar de polítics i de política. Dels nostres polítics i de la nostra política.
Les banderes sota les que treballen els nostres polítics son molt diverses: El nacionalisme, l'independentisme, l'ecologia, Espanya, Catalunya, el federalisme, la dreta, l'esquerra, el blau, el vermell, etc. etc. etc... I sota aquestes banderes aglutinen a la població de votants que són, al final, qui els atorga el poderrrrrrrrrrrrrr.
I un cop els polítics tenen el poder fan la política. La que van dir que farien ? No sempre. La que toca fer? Gairebé sempre. No us pregunteu que fa que quan un polític és a l'oposició promet blanc i quan és al poder fa negre o gris? Jo si. I només hi trobo una resposta: El sistema els obliga a anar tots cap a una mateixa direcció. Els marca un camí que no poden abandonar sota penes de desqualificació mundial per incompetents i provocadors. Com a màxim el que permet aquest sistema és decidir de quina manera poden fer aquest camí: amb calçat o descalços, amb Xiruques o amb Sebagos, per la dreta o per l'esquerra, corrent o passejant.
Quin és el resultat?
Otan No? Otan Si!
Estatut Si? Estatut No!
Ave pel litoral? Ave pel mig de Barcelona!
Trasvassament No? Xapussa Si!
Inversions en infraestructures? Apagades, retards, llençament de milers de litres d'aigua potable...!
I així sense parar ens trobem que, malgrat que vàrem votar el Pepet perquè ens va dir que faria blanc, quan el Pepet té el poder ens convenç (o ens deixem convèncer) de que el que ens convé realment és fer groc, verd o vermell perquè aleshores troba que és millor, que és el que s'ha de fer, que és el que toca. No diu que ara fa el que deia que no s'ha via de fer abans de ser elegit. Diu que això és el que s'ha de fer.
Només una vegada en tots els trenta i tants anys de democràcia en aquest pais he vist a un governant assumir el poder i immediatament complir una de les promeses electorals que va fer: Quan el Zapatero va ser president el primer que va fer va ser fer tornar totes les tropes d'Iraq. Amb dos collons. Fent-se menysprear pels americans i els anglesos i fent-se ignorar per la Comunitat Europea.
Però és l'excepció i cada cop més penso que va ser per donar el cop d'efecte. Ho va aconseguir. I pensant-se que sempre anirà així ha començat a prometre pastanagues efímeres, com els 400€ que han de treure als ciutadans de la crisi.
NO EM CREC A CAP POLÍTIC, però els seguiré votant. Això em dona el dret a menysprear-los quan em deceben. És l'únic consol que em queda. Però a veure quin dia puc aplaudir-ne un, home!
22/1/08
Les víctimes del terrorisme.
Cap llibertat ni independència de cap poble s'ha de construir sobre sang de gent innocent. Per tant, vagi pel davant, estic en contra i abomino del terrorisme. I per tant respecto íntima i profundament a totes les víctimes del terrorisme. I quan dic a totes dic a totes. Partint de la base de que víctima del terrorisme ho és tota la societat entenc que encara menys s'ha de fer diferències en aquest sentit.
Que aquestes víctimes s'assocíin és bò, és necessari i saludable. L'associació aporta als seus associats consòl, ajut jurídic, companyia, etc. I s'han creat diverses associacions. Que aquestes associacions s'hagin creat partint de la ideología política dels seus components ja és més preocupant ja que hi han víctimes de tots els colors dins del vano polític espanyol. Però que aquest sigui un motiu d'enfrontament i de crispació entre les pròpies víctimes ja és una veritable vergonya.
Hi ha víctimes que siguin més víctimes que altres? Hi ha víctimes que per no ser d'un partit determinat, en concret del Partit Popular, no siguin tingudes en consideració?
La resposta és SI. A aquesta conclusió he arribat després de conèixer la notícia del congrés pretesament internacional de víctimes del terrorisme que han organitzat a Madrid. Hi han anat les organitzacions que al PP ha interessat. Pocs catalans i pocs bascos hi havia, llevat del Fòrum d'Ermúa, indiscutiblement del PP. I poques víctimes de l'11M de Madrid, per no dir cap.
Penso per a mi "ja s'ho faràn". Però em sap greu perquè crec que aquest col·lectiu és el que més unit hauria d'estar per tot l'estat. I un partit que no sap perdre ho ha manipulat tot per podrir-ho.
La guinda de l'esmentat congrés? La presencia del cadell Borbó amb la seva Barbie esquelètica. Fent la rosca a la dreta més reaccionària d'Europa. La monarquia no hi havia de fer res allà. Res. De fet no és que facin mai gaire cosa però allà és on menys havien d'estar.
Lamentable tot plegat.
Que aquestes víctimes s'assocíin és bò, és necessari i saludable. L'associació aporta als seus associats consòl, ajut jurídic, companyia, etc. I s'han creat diverses associacions. Que aquestes associacions s'hagin creat partint de la ideología política dels seus components ja és més preocupant ja que hi han víctimes de tots els colors dins del vano polític espanyol. Però que aquest sigui un motiu d'enfrontament i de crispació entre les pròpies víctimes ja és una veritable vergonya.
Hi ha víctimes que siguin més víctimes que altres? Hi ha víctimes que per no ser d'un partit determinat, en concret del Partit Popular, no siguin tingudes en consideració?
La resposta és SI. A aquesta conclusió he arribat després de conèixer la notícia del congrés pretesament internacional de víctimes del terrorisme que han organitzat a Madrid. Hi han anat les organitzacions que al PP ha interessat. Pocs catalans i pocs bascos hi havia, llevat del Fòrum d'Ermúa, indiscutiblement del PP. I poques víctimes de l'11M de Madrid, per no dir cap.
Penso per a mi "ja s'ho faràn". Però em sap greu perquè crec que aquest col·lectiu és el que més unit hauria d'estar per tot l'estat. I un partit que no sap perdre ho ha manipulat tot per podrir-ho.
La guinda de l'esmentat congrés? La presencia del cadell Borbó amb la seva Barbie esquelètica. Fent la rosca a la dreta més reaccionària d'Europa. La monarquia no hi havia de fer res allà. Res. De fet no és que facin mai gaire cosa però allà és on menys havien d'estar.
Lamentable tot plegat.
14/1/08
Més sobre l'església en minúscules.
Llegit al diari Avui. Cada vegada veig que s'ha d'escriure en lletra més petita...
Ah, això si: Reclamen democràcia i llibertat d'expresió amb manifestacions multitudinàries al carrer. De puta pena!
"El rector de les parròquies de Santa Maria de Corcó, Tavertet i Sant Bartomeu Sesgorgues, Jesús Miquel Silvestre, denúncia en el full parroquial d'aquest passat diumenge que des del bisbat de Vic li han bloquejat la connexió d'Internet a webs religioses progressistes.
Silvestre va detectar aquest fet quan es volia connectar al portal servicioskoinonia.org, on hi ha articles i continguts de la coneguda com teologia de l'alliberament per preparar el seu sermó per a les eucaristies del cap de setmana.El filtre és molt selectiuEn l'article que obre el full parroquial, Silvestre diu que quan va voler accedir al web li va aparèixer el missatge "Bloqueo al intentar acceder a una URL-filtrada". Un cop va aparèixer aquest missatge a la seva pantalla va decidir veure si el filtre també apareixia en pàgines més pròximes a la línia oficial de l'Església com són e-cristians, Opus Dei o la web del Vaticà, a les quals va poder accedir lliurement. Silvestre considera que aquests portals tenen una línia "catolicoromana i fonamentalista".
La instal·lació del filtre l'hi va confirmar una operadora de Telefónica un cop va telefonar al número d'atenció a l'usuari. Silvestre interpreta aquest fet com "un excés de zel pastoral" i considera que amb la mesura es vol "tallar el dret que tots tenim, fins i tot els capellans, a la informació".El filtre li ha provocat, segons diu el capellà, "una sensació d'estranyesa i ira continguda com mai havia sentit". Després de trucar al bisbat de Vic li van comunicar que "ja fa temps que es va contractar aquest servei... digues quines pàgines vols consultar i treurem el filtre... Ho he fet perquè no us arribin pàgines de servidors no segurs", transcriu Silvestre en l'article. Segons el rector aquesta mesura ha d'haver estat obra "d'algun canonge amb aspiracions promocionals".
Segons Silvestre, aquest fet fa obrir una reflexió sobre "el tema de la democràcia i la llibertat dins de l'Església" Entre d'altres denuncia "els numerets que han muntat els nostres prelats en el tema de la família cristiana, el matrimoni, la pederàstia i l'homosexualitat, on és evident que es confonen els termes" i on "ells aposten per una ideologia política determinada". El portal servicioskoinonia.org és un portal religiós fet a Llatinoamèrica on, entre d'altres, s'hi troben articles de reconegudes personalitats com Leonardo Boff, Jon Sobrino o Pere Casaldàliga. La pàgina està vinculada amb els sectors més progressistes de l'Església i allunyats del discurs de l'actual direcció dels cristians catòlics."
Ah, això si: Reclamen democràcia i llibertat d'expresió amb manifestacions multitudinàries al carrer. De puta pena!
"El rector de les parròquies de Santa Maria de Corcó, Tavertet i Sant Bartomeu Sesgorgues, Jesús Miquel Silvestre, denúncia en el full parroquial d'aquest passat diumenge que des del bisbat de Vic li han bloquejat la connexió d'Internet a webs religioses progressistes.
Silvestre va detectar aquest fet quan es volia connectar al portal servicioskoinonia.org, on hi ha articles i continguts de la coneguda com teologia de l'alliberament per preparar el seu sermó per a les eucaristies del cap de setmana.El filtre és molt selectiuEn l'article que obre el full parroquial, Silvestre diu que quan va voler accedir al web li va aparèixer el missatge "Bloqueo al intentar acceder a una URL-filtrada". Un cop va aparèixer aquest missatge a la seva pantalla va decidir veure si el filtre també apareixia en pàgines més pròximes a la línia oficial de l'Església com són e-cristians, Opus Dei o la web del Vaticà, a les quals va poder accedir lliurement. Silvestre considera que aquests portals tenen una línia "catolicoromana i fonamentalista".
La instal·lació del filtre l'hi va confirmar una operadora de Telefónica un cop va telefonar al número d'atenció a l'usuari. Silvestre interpreta aquest fet com "un excés de zel pastoral" i considera que amb la mesura es vol "tallar el dret que tots tenim, fins i tot els capellans, a la informació".El filtre li ha provocat, segons diu el capellà, "una sensació d'estranyesa i ira continguda com mai havia sentit". Després de trucar al bisbat de Vic li van comunicar que "ja fa temps que es va contractar aquest servei... digues quines pàgines vols consultar i treurem el filtre... Ho he fet perquè no us arribin pàgines de servidors no segurs", transcriu Silvestre en l'article. Segons el rector aquesta mesura ha d'haver estat obra "d'algun canonge amb aspiracions promocionals".
Segons Silvestre, aquest fet fa obrir una reflexió sobre "el tema de la democràcia i la llibertat dins de l'Església" Entre d'altres denuncia "els numerets que han muntat els nostres prelats en el tema de la família cristiana, el matrimoni, la pederàstia i l'homosexualitat, on és evident que es confonen els termes" i on "ells aposten per una ideologia política determinada". El portal servicioskoinonia.org és un portal religiós fet a Llatinoamèrica on, entre d'altres, s'hi troben articles de reconegudes personalitats com Leonardo Boff, Jon Sobrino o Pere Casaldàliga. La pàgina està vinculada amb els sectors més progressistes de l'Església i allunyats del discurs de l'actual direcció dels cristians catòlics."
6/1/08
Escrits poc catòlics.
Publicat al diari Avui en la seva edició digital.
Podeu accedir-hi directament.
http://www.avui.cat/article/opinio/17809/som/error/divi.html
Podeu accedir-hi directament.
http://www.avui.cat/article/opinio/17809/som/error/divi.html
2/1/08
L'església en minúscules.
Heu vist la película "Aguirre o la ira de Dios"?
Hi ha una frase que malauradament encara és vigent: "Para mayor gloria de Dios, la Iglesia debe estar al lado de los poderosos." La diu el monjo que acompanya Aguirre!
Fixeu-vos que l'església segueix al costat dels poderosos. No aixequen la veu contra cap dels grans governants del món, autors de la gran majoria de guerres. I així segueix rica.
Per què els bisbes han de sortir al carrer carregant contra els casaments homosexuals (que posen en perill la democràcia segons ells) i no han de sortir al carrer per protestar contra injustícies molt més greus comeses per pregadéus hipòcrites com ells?
Perquè hem d'aguantar que els bisbes justifiquin la pederàstia perquè molts nens "ho estan desitjant" (dit literalment per un bisbe de Canàries)?
Perquè hem d'aguantar que es posin al davant de masses reaccionàries amb missatges demagògics basats en la por a l'infern i sota grans amenaces condemnin l'avortament, sigui pels motius que sigui?
Perquè són tots grassos mentre al món es passa la gana que es passa?
I mentrestant es gasten els calers en canonitzacions de pretesos grans catòlics com l'Escribá de Balaguer, milionari i visionari! O en macro-misses televisades, misses en les que parlen molt de la misèria del món però que amb el cost d'aquella missa menjarien pobles sencers durant un any.
Quina diferència hi ha entre els bisbes davant de les masses i els fanàtics islamistes? Perquè si en comptes d'un bisbe hagués estat un Imam qui parlava a Madrid contra el govern l'haguéssin considerat perillós i en canvi al bisbe fins i tot se li munta un setial per a parlar en una plaça pública.
Pensem'hi una mica i segur que no trobem respostes a aquestes preguntes. I me n'he deixat moltes al tinter.
Per a mi això és anyorança del franquisme. Durant aquells 40 anys en els que el dictador entrava a les catedrals sota pal·li, l'església dictava la conducta del poble sobre tot posant adeptes al consell de ministres. I a més cobrava per això!
Ara en canvi, com que se'ls està acabant la mamella, criden contra el govern democràtic.
Ara s'indignen per uns pastorets en conya però ni piulen pel que passa a l'Àfrica o a l'Orient mitjà, o a qualsevol casa del raval de Barcelona. Clamen contra l'avortament encara que el que portis al ventre sigui un monstre. Total ells no l'hauran de mantenir. Clamen contra els matrimonis homosexuals. Clar! Si ells no es poden casar, els gais i les lesbianes tampoc, apa! I tenen els sants pebrots de clamar per la integritat de la família i contra el divorci quan ells són els primers en no saber que és viure en parella i no es posen en cap moment en la pell d'uns fills que viuen un infern, això si, amb el pare i la mare a casa que esbatussen cada dia. I clamen per la castedat i contra la promiscuitat i ells són el col·lectiu que més coses té per amagar.
I clamen i clamen i prohibeixen i prohibeixen i condemnen i condemnen. És tot el que saben fer.
Sort que entre les seves classes de tropa, entre els capellans i monges de carrer, encara queda gent íntegra que treballa per millorar el món des dels estrats més marginats de la societat. A aquests l'únic que els puc retreure és que segueixin essent fidels disciplinats a aquesta església. Pel demés aquests tenen la meva admiració com persones. Mai com religiosos.
Seguiré denunciant la hipocresia de l'església fins el dia que mereixi poder escriure el nom en majúscules.
Hi ha una frase que malauradament encara és vigent: "Para mayor gloria de Dios, la Iglesia debe estar al lado de los poderosos." La diu el monjo que acompanya Aguirre!
Fixeu-vos que l'església segueix al costat dels poderosos. No aixequen la veu contra cap dels grans governants del món, autors de la gran majoria de guerres. I així segueix rica.
Per què els bisbes han de sortir al carrer carregant contra els casaments homosexuals (que posen en perill la democràcia segons ells) i no han de sortir al carrer per protestar contra injustícies molt més greus comeses per pregadéus hipòcrites com ells?
Perquè hem d'aguantar que els bisbes justifiquin la pederàstia perquè molts nens "ho estan desitjant" (dit literalment per un bisbe de Canàries)?
Perquè hem d'aguantar que es posin al davant de masses reaccionàries amb missatges demagògics basats en la por a l'infern i sota grans amenaces condemnin l'avortament, sigui pels motius que sigui?
Perquè són tots grassos mentre al món es passa la gana que es passa?
I mentrestant es gasten els calers en canonitzacions de pretesos grans catòlics com l'Escribá de Balaguer, milionari i visionari! O en macro-misses televisades, misses en les que parlen molt de la misèria del món però que amb el cost d'aquella missa menjarien pobles sencers durant un any.
Quina diferència hi ha entre els bisbes davant de les masses i els fanàtics islamistes? Perquè si en comptes d'un bisbe hagués estat un Imam qui parlava a Madrid contra el govern l'haguéssin considerat perillós i en canvi al bisbe fins i tot se li munta un setial per a parlar en una plaça pública.
Pensem'hi una mica i segur que no trobem respostes a aquestes preguntes. I me n'he deixat moltes al tinter.
Per a mi això és anyorança del franquisme. Durant aquells 40 anys en els que el dictador entrava a les catedrals sota pal·li, l'església dictava la conducta del poble sobre tot posant adeptes al consell de ministres. I a més cobrava per això!
Ara en canvi, com que se'ls està acabant la mamella, criden contra el govern democràtic.
Ara s'indignen per uns pastorets en conya però ni piulen pel que passa a l'Àfrica o a l'Orient mitjà, o a qualsevol casa del raval de Barcelona. Clamen contra l'avortament encara que el que portis al ventre sigui un monstre. Total ells no l'hauran de mantenir. Clamen contra els matrimonis homosexuals. Clar! Si ells no es poden casar, els gais i les lesbianes tampoc, apa! I tenen els sants pebrots de clamar per la integritat de la família i contra el divorci quan ells són els primers en no saber que és viure en parella i no es posen en cap moment en la pell d'uns fills que viuen un infern, això si, amb el pare i la mare a casa que esbatussen cada dia. I clamen per la castedat i contra la promiscuitat i ells són el col·lectiu que més coses té per amagar.
I clamen i clamen i prohibeixen i prohibeixen i condemnen i condemnen. És tot el que saben fer.
Sort que entre les seves classes de tropa, entre els capellans i monges de carrer, encara queda gent íntegra que treballa per millorar el món des dels estrats més marginats de la societat. A aquests l'únic que els puc retreure és que segueixin essent fidels disciplinats a aquesta església. Pel demés aquests tenen la meva admiració com persones. Mai com religiosos.
Seguiré denunciant la hipocresia de l'església fins el dia que mereixi poder escriure el nom en majúscules.
27/10/07
Z4 - La trobada.
Dia 26 d'octubre de 2007.
Es produeix una trobada històrica: Al "Tres Encinas", el restaurant dels meus amics Salva i Honorio, ens varem trobar nou persones entranyables.
Per a saber qui són hem de tirar uns 33 o 34 anys enrere i situar-nos a la Universitat Autònoma de Barcelona dels anys 73 o 74.
Qui érem ho podeu veure en la foto en blanc i negre, encara que no hi som tots.
Qui ens varem trobar ho podeu veure en la resta de fotos. Alguns varem venir amb la nostra costella. Va ser molt maco el fet que ens varem reconeixer gairebé desseguida. Feia més de 30 anys que no ens veiem!
Algun m'ho va posar una mica més difícil (eh, Carles Salis?) però amb la majoria va ser molt fàcil.
Van venir tots els de la petita colla de l'aula Z4 de la facultat de ciències de l'UAB. Una colla d'amics que el veure'ns cada dia al matí era com un bàlsam de felicitat.
Vull, abans de res, retre el meu petit homenatge de record i amistat al malhaurat Pep Reixach que molt jovenet, només pocs temps més tard de la foto en blanc i negre, ens va deixar.
Vull, abans de res, retre el meu petit homenatge de record i amistat al malhaurat Pep Reixach que molt jovenet, només pocs temps més tard de la foto en blanc i negre, ens va deixar.
I exactament qui som aquesta colla? Som els estudiants (?) de primer curs de ciències, el "selectiu" que se li deia perquè feia una criba que déu n'hi dó, del curs del 1973. Aquell curs, el 73-74, va ser un curs molt mogut: El franquisme era a les últimes i el moviment de protesta contra la dictadura entre els estudiants era a l'ordre del dia: El PSUC era a totes les assamblees donant consignes contra el règim. L'any 74 era quan van matar el Puig Antich. La majoria eren de Barcelona, cosa que per a mi hauria pogut ser, a priori, un hadicap. Però no. Tot el contrari. El Pere, jo, el de Sentmenat, era tant estimat com qualsevol altre dels companys que erem allà. Fins i tot alguns van venir a passar un cap de setmana a casa. En això els meus pares eren molt "enrrotllats". 
La relació que teníem no era la clàssica dels joves inconscients (que ho erem) de passar-nos-ho bé i visca la festa. Ens feiem companyia, ens ajudaba'm, ens feiem costat en els moments difícils en que ens havíem barallat amb el pare o la mare i veníem a la facultat fets pols. Sobre tot jo que, juntament amb el meu germà bessó Ton, erem els que plantavem cara dia si dia també a l'autoritat del pare.
El Joan, ara regidor de l'Ajuntament de Barcelona, era el veterà de la colla. Era l'amic de l'ànima del Pep Reixach, sobre tot quan es va posar molt malalt, cosa que diu molt del que una persona pot donar per un amic i que fa que l'admiri especialment.
El Jordi Sales, el fotògraf de la colla, el que anava sempre amb la càmara a la mà i que gràcies a ell tenim records ferms d'aquella època. Era dels que de seguida et posava el braç per l'espatlla i et deia "que et passa. Pere?" .
Però no puc parlar del Jordi sense parlar del Toni Sender i el Carles Salis. Tinc la imatge sempre present de tots tres, que eren una pinya, cantant "Teach your children" de Crosby,Stills & Nash, canço que em fascinava i que encara quan la sento associo a les seves cares. El Toni era el model fotogràfic pel Jordi. Per això no es pot queixar ja que té un munt de fotos seves. El Carles Salis em transmet els mateixos records, records de gespa, de guitarra i canço.
Després de tants anys ja no se qui som realment. El que si sé és qui eren per a mi. I aqui us ho dic:
La Roser, la rosseta dels ulls clars. Jo la tenia per a la millor estudiant de tots. Va acabar la carrera. Ara és mare de bessons.
La Tere, l'enfant terrible del 127 blau, sempre alegre. Recordo sentir amb ella el casset del Paul Simon a tota castanya a la ràdio del cotxe. I el disc de la Janis Ian que varem comprar junts i varem escoltar a casa seva i que no vaig tornar a sentir fins ben bé 15 anys més tard.
El Pep, el pelroig de la barba progre que va aconseguir entrar a medicina i que s'ho va treballar. Amb el Pep tinc un puntet d'enveja sana. Ell va aconseguir el que jo tant desitjava: Ser metge...
El Rampa. El recordava llarg, prim, amb els seus rinxols llargs, desgarbat.
El Joan, ara regidor de l'Ajuntament de Barcelona, era el veterà de la colla. Era l'amic de l'ànima del Pep Reixach, sobre tot quan es va posar molt malalt, cosa que diu molt del que una persona pot donar per un amic i que fa que l'admiri especialment.
El Jordi Sales, el fotògraf de la colla, el que anava sempre amb la càmara a la mà i que gràcies a ell tenim records ferms d'aquella època. Era dels que de seguida et posava el braç per l'espatlla i et deia "que et passa. Pere?" .
Però no puc parlar del Jordi sense parlar del Toni Sender i el Carles Salis. Tinc la imatge sempre present de tots tres, que eren una pinya, cantant "Teach your children" de Crosby,Stills & Nash, canço que em fascinava i que encara quan la sento associo a les seves cares. El Toni era el model fotogràfic pel Jordi. Per això no es pot queixar ja que té un munt de fotos seves. El Carles Salis em transmet els mateixos records, records de gespa, de guitarra i canço.
Jo retinc aquests records dins del meu cor. Els abraço i sovint els revisc.
El retrobament d'aquest dia 26 d'octubre del 2007 m'ha omplert de felicitat. Ara sé com sou al segle XXI, amb molts anys de diferència. I veig que el temps no us ha canviat. Només ens ha polit a tots fent-nos, en el possible, millors persones i millors amics.
Els estimo molt a tots. Per haver respost a la crida que els he fet i per haver-ho fet de cor.El retrobament d'aquest dia 26 d'octubre del 2007 m'ha omplert de felicitat. Ara sé com sou al segle XXI, amb molts anys de diferència. I veig que el temps no us ha canviat. Només ens ha polit a tots fent-nos, en el possible, millors persones i millors amics.
11/10/07
Eco Festa Sentmenat Boscos Nets
Varem ser més de 600. La plaça era un bullidor de gent amb al samarreta i la gorra de boscos nets. Hi varem anar la Laura, el Perot i jo i ens va tocar el grup que feia el recorregut de Can Vinyals, Can Montllor de la Muntanya i el dolmen. Era un dels recorreguts més llargs però més macos. Ens varem fer un fart de recullir merda, des de carretons podrits fins a calcetes.
Va ser molt edificant per als nanos ja que van prendre consciència de les conseqüències de llençar les deixalles al mig del bosc. Es van recullir, en total, més de 16 tones de deixalles. El camió de la deixalleria de Sentmenat anava de bòlit. I el final de festa a la plaça, amb aperitiu i refrescos per a tothom (es va acabar la cervesa de seguida) va ser emocionant.
Vaig poder veure molta gent que feia anys que no veia. El Jaume Dolent, el Toni de Badalona (sempre li havia dit així), la Gemma Fruitós i son pare, el Miquel i l'Eugènia amb algunes de les seves filles i, radiant de contenta per l'èxit d'una idea que va sortir del seu cap, l'Alba Cruells aqui vaig tenir el gust de conèixer.
Probablement, l'any que ve repetim. Espero recullir molta menys merda, no per falta de ganes sinó per falta de MERDA, perquè haura crescut una mica més entre els ciutadans la consciència de que el bosc s'ha de tenir tant net com la pròpia casa.
Se n'ha parlat als mitjans de comunicació més importants. L''hem feta gran. L'hem feta grossa!!!
Estic esperant unes fotos. Quan les tingui les posaré. De moment gaudiu de les del Blog de Boscos Nets a www.sentmenat.com/boscosnets i de la del dolmen amb el Perot.
Va ser molt edificant per als nanos ja que van prendre consciència de les conseqüències de llençar les deixalles al mig del bosc. Es van recullir, en total, més de 16 tones de deixalles. El camió de la deixalleria de Sentmenat anava de bòlit. I el final de festa a la plaça, amb aperitiu i refrescos per a tothom (es va acabar la cervesa de seguida) va ser emocionant.
Vaig poder veure molta gent que feia anys que no veia. El Jaume Dolent, el Toni de Badalona (sempre li havia dit així), la Gemma Fruitós i son pare, el Miquel i l'Eugènia amb algunes de les seves filles i, radiant de contenta per l'èxit d'una idea que va sortir del seu cap, l'Alba Cruells aqui vaig tenir el gust de conèixer.
Probablement, l'any que ve repetim. Espero recullir molta menys merda, no per falta de ganes sinó per falta de MERDA, perquè haura crescut una mica més entre els ciutadans la consciència de que el bosc s'ha de tenir tant net com la pròpia casa.
Se n'ha parlat als mitjans de comunicació més importants. L''hem feta gran. L'hem feta grossa!!!
Estic esperant unes fotos. Quan les tingui les posaré. De moment gaudiu de les del Blog de Boscos Nets a www.sentmenat.com/boscosnets i de la del dolmen amb el Perot.
7/9/07
Barcelona: Museu Picasso.
Per acabar les vacances, el Perot i jo varem fer una visita al Museu Picasso de Barcelona. Hi vàrem anar en Bicing fins que les bicis es van espatllar...coses que passen.
El Museu Picasso de Barcelona està nodrit de les donacions que el propi artista va fer allà pels anys 70. Entre els quadres que hi han els que més ens han agradat són "Ciència i caritat", de la primera època del pintor i "Las Meninas" i tota la col·lecció de quadres que l'envolten que en total són 58.
El primer, Ciència i Caritat, el va pintar un jove Picasso (tenia 16 anys) i el va exposar a l' Exposició de Belles Arts de Madrid al 1897 obtenint la menció d'honor.
El segón, Las Meninas i la sèrie de quadres que l'acompanyen, els va pintar 60 anys més tard, en quatre mesos. Sembla mentida que amb 76 anys es tingui la força creativa que tenia aquell home! Dit en paraules seves, Picasso va "reiterpretar el quadre" a partir, naturalment, del quadre "las Meninas" de Velàzquez. A la capçalera d'aquesta entrada us poso els dos quadres perquè els compareu. I hi poso també el quadre "Ciència i Caritat" perquè m'agrada.
3/9/07
Madrid: El Guernika de Picasso
El diumenge al matí varem anar a visitar el Centro de Arte Reina Sofía amb un únic objectiu: Veure el Guernika de Picasso en persona.
Els sentiments que varem tenir en posar-nos davant d'aquesta inmensa obra són dificils de descriure: Llàstima, tendresa, emoció, ràbia, goig, tristesa, que sé jo...tot barrejat ja que transmet tantes coses que un pobre mortal com jo no sé expresar-les.
Només us dic una cosa: tinc el Guernika fet en fang i en relleu per un antic professor de ceràmica de l'escola Groc de les Corts. El tinc al menjador de casa i molts ja l'haureu vist. Aqui el poso al costat de la foto de l'original, obtinguda per internet ja que allà m'haguéssin fotut al carrer si faig la foto.
Madrid- Fundació Thyssen Bornemisza
L'altra exposició que varem poder visitar a Madrid va ser la de Richard Estes. L'hiper-realisme. El meu fill deia "això no és un quadre que és una foto!" incrèdul davant del que se li oferia als ulls. També us en poso una mostra.
Madrid- Fundació Thyssen Bornemisza
Hem visitat la Fundació Thyssen on hem pogut admirar els darrers quadres de Van Gogh. Es tracta de part dels 70 quadres que va pintar els 70 darrers dies de la seva vida, que els va passara la vila d'Auvers, al nord de París, i on es va fotre un tret al cap que el va matar dos dies més tard. Us en poso una mostra.
19/8/07
Retrobament per les festes de Gràcia.
I ja van dos els anys que fem això. Aprofitant que el Ton és de vacances a casa meva, truquem a tota una intitució dins dels nostres records de joventut. El Joan Mateu, el geni Torrents, ja esperava la nostra trucada per a sortir per les festes de Gràcia. Fa més de trenta anys que ens coneixem i feia prop de quinze anys que no ens veiem quan, fa un parell d'anys, el varem trucar. Va ser la prova de que quan una amistat és sincera, el temps no importa ja que va semblar que feia dos dies que no ens veiem. En poc temps ha ens haviem explicat la vida i ja planejavem la propera sortida.
I hem decidit fer-ho per les festes de Gràcia, unes festes molt (de vegades massa) populars. Ens haurieu de veure. tots tres passem de llarg dels 50 però sabem passar-nos ho força bé.
Tornem a casa una mica de quatre potes (no gaire perquè el cos ja no aguanta el que aguantava) i després d'una bona dormida tornem a la nostra quotidianitat molt més contents.
Crec que les fotos parlen per elles mateixes.
15/7/07
El Pi de les tres branques
He llegit la notícia a Vilaweb:
"Entitats de tot el país s'apleguen a la diada del Pi de les Tres Branques
La diada nacionalista del Pi de les Tres Branques torna a aplegar avui entitats de tot el país, que reivindiquen, en una jornada festiva, la voluntat d'independència del país. Al Pla de Campllong (Castellar del Riu, Berguedà) s'hi han acostat organitzacions i públic vingut de tots els racons del país per participar en aquesta jornada que simbolitza la unitat dels Països Catalans i que se celebrà per primera vegada el 1904. "
Els que heu estat al Pla de Campllong sabreu que el Pi de les Tres Branques és realment un pi MORT per un llamp que el va partir verticalment en tres trossos (no branques!). Si entreu a l'enllaç que utilitza Wilaweb, allà s'afirma que són tres branques que surten d'un tronc comú. Doncs no!!! És un sol tronc trencat en tres per un llamp.
Nogensmenys (com m'agrada aquesta paraula) el simbolisme de la unitat dels països catalans és aquest ja que els Països Catalans no són un tronc que es divideix en tres branques sinó que són UN MATEIX TRONC.
Visca el Pi de les Tres Branques!
Eiii, penya: He trobat una fotografía antiga (la poso al costat d'una actual) on sembla que eren tres branques. Qui sàpiga la veritat que m'ho digui.
"Entitats de tot el país s'apleguen a la diada del Pi de les Tres Branques
La diada nacionalista del Pi de les Tres Branques torna a aplegar avui entitats de tot el país, que reivindiquen, en una jornada festiva, la voluntat d'independència del país. Al Pla de Campllong (Castellar del Riu, Berguedà) s'hi han acostat organitzacions i públic vingut de tots els racons del país per participar en aquesta jornada que simbolitza la unitat dels Països Catalans i que se celebrà per primera vegada el 1904. "
Els que heu estat al Pla de Campllong sabreu que el Pi de les Tres Branques és realment un pi MORT per un llamp que el va partir verticalment en tres trossos (no branques!). Si entreu a l'enllaç que utilitza Wilaweb, allà s'afirma que són tres branques que surten d'un tronc comú. Doncs no!!! És un sol tronc trencat en tres per un llamp.
Nogensmenys (com m'agrada aquesta paraula) el simbolisme de la unitat dels països catalans és aquest ja que els Països Catalans no són un tronc que es divideix en tres branques sinó que són UN MATEIX TRONC.
Visca el Pi de les Tres Branques!
Eiii, penya: He trobat una fotografía antiga (la poso al costat d'una actual) on sembla que eren tres branques. Qui sàpiga la veritat que m'ho digui.
12/4/07
Ciudadanos de segunda.
Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pensi en català.
És la mateixa a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pensi.
És la mateixa a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pensi.
El reportatge de Telemadrid "Ciudadanos de segunda", que he pogut veure per internet gràcies a You Tube, m'ha provocat per un cantó indignació i per l'altra pena. No cal que us expliqui el perquè de la indignació. Però la pena és perquè arreu d'Espanya està creant una imatge dels catalans i de Catalunya que és absolutament falsa-
Si el voleu veure, podeu accedir-hi a través d'aquest enllaç.
http://www.youtube.com/watch?v=UB9DehZYEAw
Us anticipo que tot, tot el que es diu, és una manipulació fastigosa.
Només han estat capaços de trobar tres persones que reneguen de la terra on viuen i que els ha acollit com a fills. El professor de filosofía Caja, una italiana (sic) i un tal Miguel Pueyo que a casa seva el coneixen. Tres persones que es permeten el luxe i la supervia de creure que ja que ells no estan satisfets a Catalunya, cap espanyol s'hi pot sentir. Amb aquests tres testimonis, amanits amb la inestimable aportaciò del caragirat Boadella, pretenen ensenyar a fora de Catalunya que els catalans som uns feixistes en política llingüística.
La frase de l'Ovidi Montllor amb que he començat és prou clara. Tant que els autors del reportatge no l'han entès.
Lamentable.
31/3/07
Textos que ens entussiasmen.
Heu tingut ocasió de llegir el discurs del José Saramago al rebre el premi Nobel de literatura? Si no ha estat així, aqui el teniu. És una perla.
De cómo el personaje fue maestro y el autor su aprendiz
José Saramago
El hombre más sabio que he conocido en toda mi vida no sabía leer ni escribir. A las cuatro de la madrugada, cuando la promesa de un nuevo día aún venía por tierras de Francia, se levantaba del catre y salía al campo, llevando hasta el pasto la media docena de cerdas de cuya fertilidad se alimentaban él y la mujer. Vivían de esta escasez mis abuelos maternos, de la pequeña cría de cerdos que después del desmame eran vendidos a los vecinos de la aldea. Azinhaga era su nombre, en la provincia del Ribatejo. Se llamaban Jerónimo Melrinho y Josefa Caixinha esos abuelos, y eran analfabetos uno y otro. En el invierno, cuando el frío de la noche apretaba hasta el punto de que el agua de los cántaros se helaba dentro de la casa, recogían de las pocilgas a los lechones más débiles y se los llevaban a su cama. Debajo de las mantas ásperas, el calor de los humanos libraba a los animalillos de una muerte cierta. Aunque fuera gente de buen carácter, no era por primores de alma compasiva por lo que los dos viejos procedían así: lo que les preocupaba, sin sentimentalismos ni retóricas, era proteger su pan de cada día, con la naturalidad de quien, para mantener la vida, no aprendió a pensar mucho más de lo que es indispensable. Ayudé muchas veces a este mi abuelo Jerónimo en sus andanzas de pastor, cavé muchas veces la tierra del huerto anejo a la casa y corté leña para la lumbre, muchas veces, dando vueltas y vueltas a la gran rueda de hierro que accionaba la bomba, hice subir agua del pozo comunitario y la transporté al hombro, muchas veces, a escondidas de los guardas de las cosechas, fui con mi abuela, también de madrugada, pertrechados de rastrillo, paño y cuerda, a recoger en los rastrojos la paja suelta que después habría de servir para lecho del ganado. Y algunas veces, en noches calientes de verano, después de la cena, mi abuelo me decía: «José, hoy vamos a dormir los dos debajo de la higuera». Había otras dos higueras, pero aquella, ciertamente por ser la mayor, por ser la más antigua, por ser la de siempre, era, para todas las personas de la casa, la higuera. Más o menos por antonomasia, palabra erudita que sólo muchos años después acabaría conociendo y sabiendo lo que significaba.
En medio de la paz nocturna, entre las ramas altas del árbol, una estrella se me aparecía, y después, lentamente, se escondía detrás de una hoja, y, mirando en otra dirección, tal como un río corriendo en silencio por el cielo cóncavo, surgía la claridad traslúcida de la Vía Láctea, el camino de Santiago, como todavía le llamábamos en la aldea. Mientras el sueño llegaba, la noche se poblaba con las historias y los sucesos que mi abuelo iba contando: leyendas, apariciones, asombros, episodios singulares, muertes antiguas, escaramuzas de palo y piedra, palabras de antepasados, un incansable rumor de memorias que me mantenía despierto, el mismo que suavemente me acunaba. Nunca supe si él se callaba cuando descubría que me había dormido o si seguía hablando para no dejar a medias la respuesta a la pregunta que invariablemente le hacía en las pausas más demoradas que él, calculadamente, introducía en el relato: «¿Y después?» Tal vez repitiese las historias para sí mismo, quizá para no olvidarlas, quizá para enriquecerlas con peripecias nuevas. En aquella edad mía y en aquel tiempo de todos nosotros, no será necesario decir que yo imaginaba que mi abuelo Jerónimo era señor de toda la ciencia del mundo. Cuando, con la primera luz de la mañana, el canto de los pájaros me despertaba, él ya no estaba allí, se había ido al campo con sus animales, dejándome dormir. Entonces me levantaba, doblaba la manta, y, descalzo (en la aldea anduve siempre descalzo hasta los 14 años), todavía con pajas enredadas en el pelo, pasaba de la parte cultivada del huerto a la otra, donde se encontraban las pocilgas, al lado de la casa. Mi abuela, ya en pie desde antes que mi abuelo, me ponía delante un tazón de café con trozos de pan y me preguntaba si había dormido bien. Si le contaba algún mal sueño nacido de las historias del abuelo, ella siempre me tranquilizaba: «No hagas caso, en sueños no hay firmeza». Pensaba entonces que mi abuela, aunque también fuese una mujer muy sabia, no alcanzaba las alturas de mi abuelo, ése que, tumbado debajo de la higuera, con el nieto José al lado, era capaz de poner el universo en movimiento apenas con dos palabras. Muchos años después, cuando mi abuelo ya se había ido de este mundo y yo era un hombre hecho, llegué a comprender que la abuela, también ella, creía en los sueños. Otra cosa no podría significar que, estando sentada una noche ante la puerta de su pobre casa, donde entonces vivía sola, mirando las estrellas mayores y menores de encima de su cabeza, hubiese dicho estas palabras: «El mundo es tan bonito y yo tengo tanta pena de morir». No dijo miedo de morir, dijo pena de morir, como si la vida de pesadilla y continuo trabajo que había sido la suya, en aquel momento casi final, estuviese recibiendo la gracia de una suprema y última despedida, el consuelo de la belleza revelada. Estaba sentada a la puerta de una casa, como no creo que haya habido alguna otra en el mundo, porque en ella vivió gente capaz de dormir con cerdos como si fuesen sus propios hijos, gente que tenía pena de irse de la vida sólo porque el mundo era bonito, gente, y ése fue mi abuelo Jerónimo, pastor y contador de historias, que, al presentir que la muerte venía a buscarlo, se despidió de los árboles de su huerto uno por uno, abrazándolos y llorando porque sabía que no los volvería a ver.
Muchos años después, escribiendo por primera vez sobre éste mi abuelo Jerónimo y ésta mi abuela Josefa (me ha faltado decir que ella había sido, según cuantos la conocieron de joven, de una belleza inusual), tuve conciencia de que estaba transformando las personas comunes que habían sido en personajes literarios y que esa era, probablemente, la manera de no olvidarlos, dibujando y volviendo a dibujar sus rostros con el lápiz siempre cambiante del recuerdo, coloreando e iluminando la monotonía de un cotidiano opaco y sin horizontes, como quien va recreando sobre el inestable mapa de la memoria la irrealidad sobrenatural del país en que decidió pasar a vivir. La misma actitud de espíritu que, después de haber evocado la fascinante y enigmática figura de un cierto bisabuelo berebere, me llevaría a describir más o menos en estos términos un viejo retrato (hoy ya con casi 80 años) donde mis padres aparecen: «Están los dos de pie, bellos y jóvenes, de frente ante el fotógrafo, mostrando en el rostro una expresión de solemne gravedad que es tal vez temor delante de la cámara, en el instante en que el objetivo va a fijar de uno y del otro la imagen que nunca más volverán a tener, porque el día siguiente será implacablemente otro día. Mi madre apoya el codo derecho en una alta columna y sostiene en la mano izquierda, caída a lo largo del cuerpo, una flor. Mi padre pasa el brazo por la espalda de mi madre y su mano callosa aparece sobre el hombro de ella como un ala. Ambos pisan tímidos una alfombra floreada. La tela que sirve de fondo postizo al retrato muestra unas difusas e incongruentes arquitecturas neoclásicas». Y terminaba: «Tendría que llegar el día en que contaría estas cosas. Nada de esto tiene importancia a no ser para mí. Un abuelo berebere, llegado del norte de África, otro abuelo pastor de cerdos, una abuela maravillosamente bella, unos padres graves y hermosos, una flor en un retrato —¿qué otra genealogía puede importarme? ¿en qué mejor árbol me apoyaría?».
Escribí estas palabras hace casi 30 años sin otra intención que no fuese reconstituir y registrar instantes de la vida de las personas que me engendraron y que estuvieron más cerca de mí, pensando que no necesitaría explicar nada más para que se supiese de dónde vengo y de qué materiales se hizo la persona que comencé siendo y ésta en que, poco a poco, me he convertido. Ahora descubro que estaba equivocado, la biología no determina todo y en cuanto a la genética, muy misteriosos habrán sido sus caminos para haber dado una vuelta tan larga... A mi árbol genealógico (perdóneseme la presunción de designarlo así, siendo tan menguada la sustancia de su sabia) no le faltaban sólo algunas de aquellas ramas que el tiempo y los sucesivos encuentros de la vida van desgajando del tronco central. También le faltaba quien ayudase a sus raíces a penetrar hasta las capas subterráneas más profundas, quien apurase la consistencia y el sabor de sus frutos, quien ampliase y robusteciese su copa para hacer de ella abrigo de aves migratorias y amparo de nidos. Al pintar a mis padres y a mis abuelos con tintas de literatura, transformándolos, de las simples personas de carne y hueso que habían sido, en personajes nuevamente y de otro modo constructores de mi vida, estaba, sin darme cuenta, trazando el camino por donde los personajes que habría de inventar, los otros, los efectivamente literarios, fabricarían y traerían los materiales y las herramientas que, finalmente, en lo bueno y en lo menos bueno, en lo bastante y en lo insuficiente, en lo ganado y en lo perdido, en aquello que es defecto pero también en aquello que es exceso, acabarían haciendo de mí la persona en que hoy me reconozco: creador de esos personajes y al mismo tiempo criatura de ellos.
En cierto sentido se podría decir que, letra a letra, palabra a palabra, página a página, libro a libro, he venido, sucesivamente, implantando en el hombre que fui los personajes que creé. Considero que sin ellos no sería la persona que hoy soy, sin ellos tal vez mi vida no hubiese logrado ser más que un esbozo impreciso, una promesa como tantas otras que de promesa no consiguieron pasar, la existencia de alguien que tal vez pudiese haber sido y no llegó a ser.
Ahora soy capaz de ver con claridad quiénes fueron mis maestros de vida, los que más intensamente me enseñaron el duro oficio de vivir, esas decenas de personajes de novela y de teatro que en este momento veo desfilar ante mis ojos, esos hombres y esas mujeres, hechos de papel y de tinta, esa gente que yo creía que iba guiando de acuerdo con mis conveniencias de narrador y obedeciendo a mi voluntad de autor, como títeres articulados cuyas acciones no pudiesen tener más efecto en mí que el peso soportado y la tensión de los hilos con que los movía.
De cómo el personaje fue maestro y el autor su aprendiz
José Saramago
El hombre más sabio que he conocido en toda mi vida no sabía leer ni escribir. A las cuatro de la madrugada, cuando la promesa de un nuevo día aún venía por tierras de Francia, se levantaba del catre y salía al campo, llevando hasta el pasto la media docena de cerdas de cuya fertilidad se alimentaban él y la mujer. Vivían de esta escasez mis abuelos maternos, de la pequeña cría de cerdos que después del desmame eran vendidos a los vecinos de la aldea. Azinhaga era su nombre, en la provincia del Ribatejo. Se llamaban Jerónimo Melrinho y Josefa Caixinha esos abuelos, y eran analfabetos uno y otro. En el invierno, cuando el frío de la noche apretaba hasta el punto de que el agua de los cántaros se helaba dentro de la casa, recogían de las pocilgas a los lechones más débiles y se los llevaban a su cama. Debajo de las mantas ásperas, el calor de los humanos libraba a los animalillos de una muerte cierta. Aunque fuera gente de buen carácter, no era por primores de alma compasiva por lo que los dos viejos procedían así: lo que les preocupaba, sin sentimentalismos ni retóricas, era proteger su pan de cada día, con la naturalidad de quien, para mantener la vida, no aprendió a pensar mucho más de lo que es indispensable. Ayudé muchas veces a este mi abuelo Jerónimo en sus andanzas de pastor, cavé muchas veces la tierra del huerto anejo a la casa y corté leña para la lumbre, muchas veces, dando vueltas y vueltas a la gran rueda de hierro que accionaba la bomba, hice subir agua del pozo comunitario y la transporté al hombro, muchas veces, a escondidas de los guardas de las cosechas, fui con mi abuela, también de madrugada, pertrechados de rastrillo, paño y cuerda, a recoger en los rastrojos la paja suelta que después habría de servir para lecho del ganado. Y algunas veces, en noches calientes de verano, después de la cena, mi abuelo me decía: «José, hoy vamos a dormir los dos debajo de la higuera». Había otras dos higueras, pero aquella, ciertamente por ser la mayor, por ser la más antigua, por ser la de siempre, era, para todas las personas de la casa, la higuera. Más o menos por antonomasia, palabra erudita que sólo muchos años después acabaría conociendo y sabiendo lo que significaba.
En medio de la paz nocturna, entre las ramas altas del árbol, una estrella se me aparecía, y después, lentamente, se escondía detrás de una hoja, y, mirando en otra dirección, tal como un río corriendo en silencio por el cielo cóncavo, surgía la claridad traslúcida de la Vía Láctea, el camino de Santiago, como todavía le llamábamos en la aldea. Mientras el sueño llegaba, la noche se poblaba con las historias y los sucesos que mi abuelo iba contando: leyendas, apariciones, asombros, episodios singulares, muertes antiguas, escaramuzas de palo y piedra, palabras de antepasados, un incansable rumor de memorias que me mantenía despierto, el mismo que suavemente me acunaba. Nunca supe si él se callaba cuando descubría que me había dormido o si seguía hablando para no dejar a medias la respuesta a la pregunta que invariablemente le hacía en las pausas más demoradas que él, calculadamente, introducía en el relato: «¿Y después?» Tal vez repitiese las historias para sí mismo, quizá para no olvidarlas, quizá para enriquecerlas con peripecias nuevas. En aquella edad mía y en aquel tiempo de todos nosotros, no será necesario decir que yo imaginaba que mi abuelo Jerónimo era señor de toda la ciencia del mundo. Cuando, con la primera luz de la mañana, el canto de los pájaros me despertaba, él ya no estaba allí, se había ido al campo con sus animales, dejándome dormir. Entonces me levantaba, doblaba la manta, y, descalzo (en la aldea anduve siempre descalzo hasta los 14 años), todavía con pajas enredadas en el pelo, pasaba de la parte cultivada del huerto a la otra, donde se encontraban las pocilgas, al lado de la casa. Mi abuela, ya en pie desde antes que mi abuelo, me ponía delante un tazón de café con trozos de pan y me preguntaba si había dormido bien. Si le contaba algún mal sueño nacido de las historias del abuelo, ella siempre me tranquilizaba: «No hagas caso, en sueños no hay firmeza». Pensaba entonces que mi abuela, aunque también fuese una mujer muy sabia, no alcanzaba las alturas de mi abuelo, ése que, tumbado debajo de la higuera, con el nieto José al lado, era capaz de poner el universo en movimiento apenas con dos palabras. Muchos años después, cuando mi abuelo ya se había ido de este mundo y yo era un hombre hecho, llegué a comprender que la abuela, también ella, creía en los sueños. Otra cosa no podría significar que, estando sentada una noche ante la puerta de su pobre casa, donde entonces vivía sola, mirando las estrellas mayores y menores de encima de su cabeza, hubiese dicho estas palabras: «El mundo es tan bonito y yo tengo tanta pena de morir». No dijo miedo de morir, dijo pena de morir, como si la vida de pesadilla y continuo trabajo que había sido la suya, en aquel momento casi final, estuviese recibiendo la gracia de una suprema y última despedida, el consuelo de la belleza revelada. Estaba sentada a la puerta de una casa, como no creo que haya habido alguna otra en el mundo, porque en ella vivió gente capaz de dormir con cerdos como si fuesen sus propios hijos, gente que tenía pena de irse de la vida sólo porque el mundo era bonito, gente, y ése fue mi abuelo Jerónimo, pastor y contador de historias, que, al presentir que la muerte venía a buscarlo, se despidió de los árboles de su huerto uno por uno, abrazándolos y llorando porque sabía que no los volvería a ver.
Muchos años después, escribiendo por primera vez sobre éste mi abuelo Jerónimo y ésta mi abuela Josefa (me ha faltado decir que ella había sido, según cuantos la conocieron de joven, de una belleza inusual), tuve conciencia de que estaba transformando las personas comunes que habían sido en personajes literarios y que esa era, probablemente, la manera de no olvidarlos, dibujando y volviendo a dibujar sus rostros con el lápiz siempre cambiante del recuerdo, coloreando e iluminando la monotonía de un cotidiano opaco y sin horizontes, como quien va recreando sobre el inestable mapa de la memoria la irrealidad sobrenatural del país en que decidió pasar a vivir. La misma actitud de espíritu que, después de haber evocado la fascinante y enigmática figura de un cierto bisabuelo berebere, me llevaría a describir más o menos en estos términos un viejo retrato (hoy ya con casi 80 años) donde mis padres aparecen: «Están los dos de pie, bellos y jóvenes, de frente ante el fotógrafo, mostrando en el rostro una expresión de solemne gravedad que es tal vez temor delante de la cámara, en el instante en que el objetivo va a fijar de uno y del otro la imagen que nunca más volverán a tener, porque el día siguiente será implacablemente otro día. Mi madre apoya el codo derecho en una alta columna y sostiene en la mano izquierda, caída a lo largo del cuerpo, una flor. Mi padre pasa el brazo por la espalda de mi madre y su mano callosa aparece sobre el hombro de ella como un ala. Ambos pisan tímidos una alfombra floreada. La tela que sirve de fondo postizo al retrato muestra unas difusas e incongruentes arquitecturas neoclásicas». Y terminaba: «Tendría que llegar el día en que contaría estas cosas. Nada de esto tiene importancia a no ser para mí. Un abuelo berebere, llegado del norte de África, otro abuelo pastor de cerdos, una abuela maravillosamente bella, unos padres graves y hermosos, una flor en un retrato —¿qué otra genealogía puede importarme? ¿en qué mejor árbol me apoyaría?».
Escribí estas palabras hace casi 30 años sin otra intención que no fuese reconstituir y registrar instantes de la vida de las personas que me engendraron y que estuvieron más cerca de mí, pensando que no necesitaría explicar nada más para que se supiese de dónde vengo y de qué materiales se hizo la persona que comencé siendo y ésta en que, poco a poco, me he convertido. Ahora descubro que estaba equivocado, la biología no determina todo y en cuanto a la genética, muy misteriosos habrán sido sus caminos para haber dado una vuelta tan larga... A mi árbol genealógico (perdóneseme la presunción de designarlo así, siendo tan menguada la sustancia de su sabia) no le faltaban sólo algunas de aquellas ramas que el tiempo y los sucesivos encuentros de la vida van desgajando del tronco central. También le faltaba quien ayudase a sus raíces a penetrar hasta las capas subterráneas más profundas, quien apurase la consistencia y el sabor de sus frutos, quien ampliase y robusteciese su copa para hacer de ella abrigo de aves migratorias y amparo de nidos. Al pintar a mis padres y a mis abuelos con tintas de literatura, transformándolos, de las simples personas de carne y hueso que habían sido, en personajes nuevamente y de otro modo constructores de mi vida, estaba, sin darme cuenta, trazando el camino por donde los personajes que habría de inventar, los otros, los efectivamente literarios, fabricarían y traerían los materiales y las herramientas que, finalmente, en lo bueno y en lo menos bueno, en lo bastante y en lo insuficiente, en lo ganado y en lo perdido, en aquello que es defecto pero también en aquello que es exceso, acabarían haciendo de mí la persona en que hoy me reconozco: creador de esos personajes y al mismo tiempo criatura de ellos.
En cierto sentido se podría decir que, letra a letra, palabra a palabra, página a página, libro a libro, he venido, sucesivamente, implantando en el hombre que fui los personajes que creé. Considero que sin ellos no sería la persona que hoy soy, sin ellos tal vez mi vida no hubiese logrado ser más que un esbozo impreciso, una promesa como tantas otras que de promesa no consiguieron pasar, la existencia de alguien que tal vez pudiese haber sido y no llegó a ser.
Ahora soy capaz de ver con claridad quiénes fueron mis maestros de vida, los que más intensamente me enseñaron el duro oficio de vivir, esas decenas de personajes de novela y de teatro que en este momento veo desfilar ante mis ojos, esos hombres y esas mujeres, hechos de papel y de tinta, esa gente que yo creía que iba guiando de acuerdo con mis conveniencias de narrador y obedeciendo a mi voluntad de autor, como títeres articulados cuyas acciones no pudiesen tener más efecto en mí que el peso soportado y la tensión de los hilos con que los movía.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
