Dia 26 d'octubre de 2007.
Es produeix una trobada històrica: Al "Tres Encinas", el restaurant dels meus amics Salva i Honorio, ens varem trobar nou persones entranyables.
Per a saber qui són hem de tirar uns 33 o 34 anys enrere i situar-nos a la Universitat Autònoma de Barcelona dels anys 73 o 74.
Qui érem ho podeu veure en la foto en blanc i negre, encara que no hi som tots.
Qui ens varem trobar ho podeu veure en la resta de fotos. Alguns varem venir amb la nostra costella. Va ser molt maco el fet que ens varem reconeixer gairebé desseguida. Feia més de 30 anys que no ens veiem!
Algun m'ho va posar una mica més difícil (eh, Carles Salis?) però amb la majoria va ser molt fàcil.
Van venir tots els de la petita colla de l'aula Z4 de la facultat de ciències de l'UAB. Una colla d'amics que el veure'ns cada dia al matí era com un bàlsam de felicitat.
Vull, abans de res, retre el meu petit homenatge de record i amistat al malhaurat Pep Reixach que molt jovenet, només pocs temps més tard de la foto en blanc i negre, ens va deixar.
Vull, abans de res, retre el meu petit homenatge de record i amistat al malhaurat Pep Reixach que molt jovenet, només pocs temps més tard de la foto en blanc i negre, ens va deixar.
I exactament qui som aquesta colla? Som els estudiants (?) de primer curs de ciències, el "selectiu" que se li deia perquè feia una criba que déu n'hi dó, del curs del 1973. Aquell curs, el 73-74, va ser un curs molt mogut: El franquisme era a les últimes i el moviment de protesta contra la dictadura entre els estudiants era a l'ordre del dia: El PSUC era a totes les assamblees donant consignes contra el règim. L'any 74 era quan van matar el Puig Antich. La majoria eren de Barcelona, cosa que per a mi hauria pogut ser, a priori, un hadicap. Però no. Tot el contrari. El Pere, jo, el de Sentmenat, era tant estimat com qualsevol altre dels companys que erem allà. Fins i tot alguns van venir a passar un cap de setmana a casa. En això els meus pares eren molt "enrrotllats". 
La relació que teníem no era la clàssica dels joves inconscients (que ho erem) de passar-nos-ho bé i visca la festa. Ens feiem companyia, ens ajudaba'm, ens feiem costat en els moments difícils en que ens havíem barallat amb el pare o la mare i veníem a la facultat fets pols. Sobre tot jo que, juntament amb el meu germà bessó Ton, erem els que plantavem cara dia si dia també a l'autoritat del pare.
El Joan, ara regidor de l'Ajuntament de Barcelona, era el veterà de la colla. Era l'amic de l'ànima del Pep Reixach, sobre tot quan es va posar molt malalt, cosa que diu molt del que una persona pot donar per un amic i que fa que l'admiri especialment.
El Jordi Sales, el fotògraf de la colla, el que anava sempre amb la càmara a la mà i que gràcies a ell tenim records ferms d'aquella època. Era dels que de seguida et posava el braç per l'espatlla i et deia "que et passa. Pere?" .
Però no puc parlar del Jordi sense parlar del Toni Sender i el Carles Salis. Tinc la imatge sempre present de tots tres, que eren una pinya, cantant "Teach your children" de Crosby,Stills & Nash, canço que em fascinava i que encara quan la sento associo a les seves cares. El Toni era el model fotogràfic pel Jordi. Per això no es pot queixar ja que té un munt de fotos seves. El Carles Salis em transmet els mateixos records, records de gespa, de guitarra i canço.
Després de tants anys ja no se qui som realment. El que si sé és qui eren per a mi. I aqui us ho dic:
La Roser, la rosseta dels ulls clars. Jo la tenia per a la millor estudiant de tots. Va acabar la carrera. Ara és mare de bessons.
La Tere, l'enfant terrible del 127 blau, sempre alegre. Recordo sentir amb ella el casset del Paul Simon a tota castanya a la ràdio del cotxe. I el disc de la Janis Ian que varem comprar junts i varem escoltar a casa seva i que no vaig tornar a sentir fins ben bé 15 anys més tard.
El Pep, el pelroig de la barba progre que va aconseguir entrar a medicina i que s'ho va treballar. Amb el Pep tinc un puntet d'enveja sana. Ell va aconseguir el que jo tant desitjava: Ser metge...
El Rampa. El recordava llarg, prim, amb els seus rinxols llargs, desgarbat.
El Joan, ara regidor de l'Ajuntament de Barcelona, era el veterà de la colla. Era l'amic de l'ànima del Pep Reixach, sobre tot quan es va posar molt malalt, cosa que diu molt del que una persona pot donar per un amic i que fa que l'admiri especialment.
El Jordi Sales, el fotògraf de la colla, el que anava sempre amb la càmara a la mà i que gràcies a ell tenim records ferms d'aquella època. Era dels que de seguida et posava el braç per l'espatlla i et deia "que et passa. Pere?" .
Però no puc parlar del Jordi sense parlar del Toni Sender i el Carles Salis. Tinc la imatge sempre present de tots tres, que eren una pinya, cantant "Teach your children" de Crosby,Stills & Nash, canço que em fascinava i que encara quan la sento associo a les seves cares. El Toni era el model fotogràfic pel Jordi. Per això no es pot queixar ja que té un munt de fotos seves. El Carles Salis em transmet els mateixos records, records de gespa, de guitarra i canço.
Jo retinc aquests records dins del meu cor. Els abraço i sovint els revisc.
El retrobament d'aquest dia 26 d'octubre del 2007 m'ha omplert de felicitat. Ara sé com sou al segle XXI, amb molts anys de diferència. I veig que el temps no us ha canviat. Només ens ha polit a tots fent-nos, en el possible, millors persones i millors amics.
Els estimo molt a tots. Per haver respost a la crida que els he fet i per haver-ho fet de cor.El retrobament d'aquest dia 26 d'octubre del 2007 m'ha omplert de felicitat. Ara sé com sou al segle XXI, amb molts anys de diferència. I veig que el temps no us ha canviat. Només ens ha polit a tots fent-nos, en el possible, millors persones i millors amics.
